La tasca no és gens fàcil, ja que cal adonar-se que, al llarg de molt temps, aquest ha sigut un tema tabú, del qual ningú volia parlar per por a les represàlies que podrien prendre contra ells les "forces vives" que vetllaven per la puresa i la integritat del pensament únic que dictava Madrid, i que tothom havia d'assumir obligatòriament sense pensar si s'estava d'acord o no.
Aquesta circumstància va produir una amnèsia generalitzada que pareixia que des de l'any 1931 fins al retorn de la democràcia, res haguera passat si no estava relacionat amb l'Espanya Imperial, com si mai no haguera existit l'esquerra, ni els partits polítics, ni els sindicats de classe, i tots hagueren pertangut a la Falange i al sindicat vertical. El nacional-catolicisme tenia acaparats tots els vessants de la vida quotidiana dels pobles, i controlava, a més de la vida pública, molts aspectes de la vida privada de cadascú. Si algú feia alguna cosa que s'apartara del que era preceptiu, ho feia esporuguit que l'ataüllaren i qualsevol confident, de la xàrcia que hi havia, el delatara, cosa que de ben segur li produiria algun mal de cap.
La mort del dictador va tardar massa temps a produir-se i el temps no para, els anys, de vegades, passen a un ritme massa viu, i eixa generació de persones nascudes als primers anys del segle XX, que van patir la guerra, camps de concentració, batallons disciplinaris, exili, i per damunt de tot, la fam i la repressió de la postguerra, se n'anaren a una edat primerenca que no els va permetre transmetre'ns les seues vivències, i si algú d'ells va arribar a viure en democràcia, era tan gran la por que arrossegava que mai va voler parlar d'aquestes qüestions.
La informació, doncs, és molt escassa, obtinguda de converses, quasi sempre a cau d'orella, que , aquelles persones que sentíem curiositat, sostréiem a les persones majors, les quals, quan ens explicaven qualsevol cosa, la primera advertència que feien era que ens oblidaren de la política, ja que això només podia donar-nos disgustos. Quan, amb l'arribada de la democràcia, es va perdre la por a parlar, ja era massa tard, ja que gaire restaven supervivents que recordaren aquella època amb claredat, perquè els xiquets que l'any 1931 tenien 15 anys, hui n'han de tindre 93. i a eixa edat apleguen poques persones.
Pareix ser que el socialisme a Sella va vindre de la mà d'un home anomenat Josep Vicent Bou, més conegut com a Pepe Vicent el Ferrer, germà del tio Ramon el Bomber, el qual tenia un parent a la Vila que era dirigent d'aquest partit i del sindicat UGT, que aleshores anaven tots dos plegats. Aquest Pepe Vicent va anar escampant la ideologia socialista entre els seus amics i entre la família de la núvia, que era filla del tio Pepe Lluís Lagrau i prompte va trobar el recolzament d'una família emergent, la dels Carabuenes, cosa que va fer que ràpidament es constituïren les agrupacions locals tant del partit com del sindicat, i que en poc temps foren institucions molt importants al poble.
Durant la República la vida política al poble va ser d'una gran intensitat i entre altres coses es va intentar fer la reforma agrària, gràcies a la qual es van haver de col·lectivitzar algunes finques i es portava prou control respecte al repartiment de jornals treballats.
Encara que, com he dit, l'activitat política era molt intensa, el poble va tindre la sort que no es produïren les barbaritats que van haver-hi en pobles del veïnat, pense que perquè l'esquerra mai no va arribar a perdre-li el respecte a la dreta, que tants anys havia estat posseint el poder, i aquesta, una mica atemorida, va mostrar la prudència necessària per no provocar més del que calia.
Una prova del que he dit abans va estar en unes eleccions a Alcalde celebrades durant la República en les quals la dreta posava de candidat Pepe Joan Agulló i l'esquerra Josep Orquín, el Carnisser. Els de l'esquerra cantaven:
Pepe Joan si vols la vara
Fes-te'n una d'ametller
Que la vara d'este poble
És pa José el Carnisser.
Passades les eleccions i havent-les guanyat l'esquerre, després d'haver-se celebrat al poble el soterrat simbòlic de Gil Robles, la dreta els tornava la cançó amb la cobla següent:
El Carnisser és l'Alcalde
I el poble està content
Perquè així anirà pagant
Els cerdos que està devent.
Aquest respecte va durar tota la República. A banda d'alguna bestialitat que es va fer, danys personals no n'hi van haver, tot i això que , per exemple, molta gent sabia on estaven amagats el rector del poble i algunes persones de dreta, tan de Sella com d'altres pobles i ningú va anar a buscar-les ni les va denunciar.
Conclosa la guerra, la dreta no es va portar de la mateixa manera. Aleshores van començar les represàlies, van abundar les denúncies, moltes vegades falses buscant revenges personals per qualsevol motiu, cosa que va fer que molta gent fóra empresonada, reclosa en camps de concentració, enviada a batallons disciplinaris, obligades a treballs forçats fins i tot dins del poble, abusos de persones sota l'amenaça de denúncia, exilis a l'estranger que han durat fins als darrers anys de la seua vida i altres que mai han tornat, etc., quan el major delicte que havien comès la majoria d'aquells "criminals" havia sigut viure a la zona roja quan va esclatar la rebel·lió contra el govern republicà legalment constituït.
Amb aquesta descripció pense que era normal el que les persones majors no volgueren parlar ni contar coses que, de ben segur, el que voldrien seria oblidar-les i evitar que altres passaren per les situacions que ells havien passat.
Durant tota la dictadura la dreta del poble va acaparar totes les institucions: Ajuntament, Jutjat, Germandat Sindical de Llauradors i Ramaders, el proveïment d'adobs per al camp, compra de collites, préstecs, llocs de treball, i qualsevol cosa que produïra un benefici.
Aquesta prevalença va continuar fins als darrers anys de la dictadura i la van perdre més per la seua incompetència que no per l'acció de l'esquerra, que tots aquest anys va estar com adormida, com si mai haguera existit, llevat d'algunes persones que clandestinament escoltaven Ràdio Pirenaica, o connectaven amb grups d'altres pobles per llegir algunes revistes vedades i assabentar-se del que passava més enllà dels Pirineus.
A causa de la incapacitat de la dreta va ser nomenat Alcalde José Cantó, persona que, sense ser d'esquerra, havia mostrat sempre inconformisme en el que estava establit i va lluitar, dins de les possibilitats que hi havia, per minvar el poder de la dreta i fins i tot llevar-li el poder al funcionariat que estava acostumat a fer el que volia i que realment eren els que manaven al poble.
Després de la mort del dictador i instaurada la democràcia de nou, a les primeres eleccions municipal va sorgir el dilema de qui posar al capdavant de la llista de les socialistes, ja que les esquerres no tenien cap experiència de govern, a més de la incertesa que esdevenia amb aquesta nova escena. Encara que l'agrupació local no s'havia format, sí que va haver-hi un grup de gent que va tindre la gosadia d'anar en la llista i van pensar que José Cantó podia ser un bon Alcalde, li ho van proposar i va estar d'acord, es van guanyar les eleccions i es va convertir en el primer alcalde socialista de la nova democràcia.
Des d'aleshores, una vegada constituïda l'agrupació local del partit, aquesta va anar funcionant i desenvolupant el seu treball i fent-se gran a poc a poc, aplegant, abans que es produïra l'escissió de catorze afiliats que es van passar a Esquerra Unida, la quantitat de cinquanta-cinc membres. Era una agrupació viva que tenia presència i responsabilitat en la comarca, que celebrava les assemblees per triar els delegats als congressos i que es va guanyar el respecte dins del partit.
Dissortadament, amb la pèrdua de l'alcaldia i per una sèrie de raons, en les quals no entraré, l'agrupació va esdevindre gairebé testimonial, però sempre ha estat present en la vida política de la localitat i de la comarca, duent a terme la tasca que li ha tocat en cada moment amb dignitat, orgull i honradesa.
Hui s'enceta una altra etapa. Un nou temps il·lusionant, amb un equip dirigent que té ganes de treballar, amb un lloc on poder-se reunir que mai ha estat al poble, amb una agrupació, les militants de la qual són cada dia més joves i com sempre s'ha dit, en la joventut és on es troba el futur. Com que la joventut que esteu acollint és bona, l'avindre ha de ser bo per força.
Personalment em pose a les vostres ordres pel que vulgueu manar, amb la seguretat que tots plegats assolirem grans objectius.
Sort i endavant.
SALUT I SOCIALISME.
Salvador García.